CUSTÒDIA MUNICIPAL DELS CONREUS A SANT DANIEL: LA IMPORTÀNCIA DE MANTENIR VIVA L’AGRICULTURA
Els darrers mesos hem assistit a un procés social de creixent interès per a la salvaguarda dels paisatges agrícoles de l’horta periurbana, exemplificada amb l’espai gironí i saltenc de les Hortes de Santa Eugènia. No obstant això, el fenomen de la preservació de l’activitat agrícola té altres vessants; no és precisament la suposada “especulació” (com deien alguns en no creure’s que l’Ajuntament “blindaria” les Hortes amb un Pla Especial de protecció) la que amenaça prats, camps, conreus i pastures, sinó l’abandonament d’aquesta activitat i el poc relleu generacional d’una feina sovint sacrificada, sovint incerta de futur; massa sovint poc agraïda.
Fa prop d’un mes, l’Ajuntament de Girona va signar amb 3 propietaris de terres de Sant Daniel un conveni de col·laboració per a mantenir vius aquests terrenys agrícoles. En virtut d’aquest conveni, els propietaris (als quals, des d’aquí, faig un nou agraïment públic per l’interès que hi han esmerçat), cedeixen la gestió d’aquestes prop de 30 hectàrees a l’Ajuntament, el qual ha contractat els serveis d’un pagès, perquè els mantingui actius.
Es tracta d’un espai estratègicament situat, a cavall de les estribacions occidentals de massís forestal de Les Gavarres, i dels seus darrers turons, ja calcaris, arbustius i humanitzats, de Les Pedreres i Torre Gironella. La petita llengua compresa entre ambdues unitats, defineix una vall plàcida, calmada, mediterrània. Una vall annexa a Sant Daniel, on el mosaic agro-forestal evidencia una harmonia atàvica entre la destral i l’arada, entre el bosc i el conreu. Les fileres de freixes, roures i aranyoners, tracen una xarxa entre els camps de farratges, pastures i algun prat de dall testimonial. Una vall fins fa pocs anys conreada activament i que ha vist com l’envelliment dels seus propietaris ha portat aquells camps més allunyats o de major pendent, a l’irremeiable procés de la pèrdua del sòl productiu. I, com en tot procés natural, la colonització, primer d’herbes, després arbusts i finalment arbres, substituirà el paisatge amable on la mà activa de l’home n’és l’essència indissociable, la raó principal, l’element essencial. Amb la pèrdua del conreu i l’increment de la superfície arbustiva, a més, hi perdem paisatge, biodiversitat i una barrera natural contra els incendis.
Amb aquest exemple, anhelo doncs una pagesia viva, productiva i activa. Competitiva econòmicament. No només amb l’únic argument de la seva pròpia subsistència, sinó per la necessitat, de tota la societat, que aquesta mantingui vius els paisatges, i les espècies animals i vegetals que de l’agricultura depenen. Tots contemplem i admirem els secans cerealistes com es gronxen amb el terral d’estiu; l’esclat de les roselles o dels naps a la primavera; el verd lluent del farratge amb el sol baix d’hivern. Tots som conscients que ni guatlles ni perdius, ni aloses ni pinsans, ens obsequiarien amb les seves notes, sense pastures o conreus. I tots agraïm els camps, quan aturen, com per art de màgia, un incendi desbocat.
I només és entre tots, que podem mantenir vius els conreus, viva la pagesia. Sigui contribuint a la compra de productes del país, sigui amb subvencions públiques quan calgui, amb iniciatives com la de Sant Daniel.
Ponç Feliu Latorre. Regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Girona
Comentaris