escrit per Ricard Estrada i Arimon
Ens preguntem, alguns, si el territori ha de ser custodiat o gestionat o les dues coses? També si aquesta és una qüestió menor o molt substancial? Tots sabem que el territori cada vegada és més apreciat tot i que és matèria de mercadeig, malgrat és un medi on s’ubiquen sentiments, capacitats i legalitats. Al cap i a la fi és un recurs que té la consideració de protecció i consideració internacional, no és cap casualitat que aquest any 2015 ha estat qualificat per les NNUU, any del sòl. La confusió entre sòl i territori és apreciable , però amb aquest article és vol fer una reflexió sobre això que en diem, modernament, “el territori”. De fet amb aquesta paraula es diuen moltes coses, geografia poc poblada, paisatge, persones de l’entorn rural i també algunes vegades usos i activitats que és desenvolupen en un entorn que entenem i alguns fins i tot ens atrevim a dir expressions, com: el territori pensa, el territori ha elaborat, el territori ha decidit, ... en definitiva “el territori” és considerat un subjecte intel·ligent... On hem arribat...
 |
| Autovia i el Pla d'Urgell - Foto Laia Bonastre (CC BY-NC-SA 2.0) |
Definicions
El sòl, segons el diccionari de l’IEC es defineix com: el terreny considerat en relació amb el conreu o com a suport de la vegetació. També com la capa externa de l’escorça terrestre, originada per l’alteració de les roques sota la influència dels agents atmosfèrics i dels éssers vius.
El territori, segons el diccionari de l’IEC es defineix com: L’extensió de terra que forma una circumscripció política i administrativa. També com la superfície de terra subjecta a una determinada qualificació en la planificació urbanística.
Deixem-ho aquí, de moment.
La custòdia del territori, segons la definició que es va fer en la Declaració de Montesquiu a l’any 2000 és el conjunt d’estratègies diverses (educació, de gestió, de mediació, de desenvolupament comunitari...) que pretén afavorir i fer possible la responsabilitat en la conservació i ús adequat (sostenible) de l’espai terrestre, fluvial i marí i de llurs recursos naturals, per part de la propietat i dels usuaris d’aquests espais i està dirigit la seva aplicació a la propietat privada. (s’entén que la propietat pública ja ho fa això de la custòdia).
La gestió del territori, és allò que vincula les activitats que es desenvolupen en l’espai territorial, però massa solament es pensa solament en l’espai agroforestal i l’espai marí. Des del moment que s’anuncia gestió, impliquem un concepte nou: l’economia com element indispensable per la gestió.
El territori urbà i urbanitzat, sempre és considerat, en la nostra cultura, com un bé material superior al del territori lliure, el qual l’ordenament el determina com tributari del primer o com un bé que pot a ser transformat en un futur “bé material superior”, per això hom parla d’espai lliure, obert, ... Com si l’espai agroforestal no fos (productiu i ple i objecte de planificacions i gestió). O és que les normes de l’agronomia o la silvicultura no són objecte de respecte i tutela? És que els conreus, la biodiversitat que proporcionen aliments, el paisatge, i els serveis ecosistèmics no són indispensables per la qualitat ambiental per l’espècia humana?
El món urbà i el món rural
A l’hora de treballar aquestes qüestions ens endinsem en un entramat de pensaments que barregen conceptes, tots legítims. Potser cal solament fixar quin és el prioritari. L’alimentació, la biodiversitat pura, el paisatge, una mica de tot, la qualitat ambiental pura, ... El territori és subjecte o és l’ésser humà el subjecte o un sense l’altre no te sentit l’espai? O potser el territori hem de valorar-lo amb la mirada d’interpretació socialitzada i que hom el determini amb una visió de paisatge de pessebre romàntic, o com un medi on viu la biodiversitat, o on és possible -físicament- la producció d’aliments, o on el cromatisme es mostra amb generositat -els colors, els olors i la textura del gust, o per allò natural que arriba al clímax?
Resulta que aquesta qüestió holística, topa amb els interessos d’alguns, pocs, que són els que han de viure i gestionar el territori enfront de les exigències dels qui fixen les normes de la producció agrària, els preus dels mercats oberts –mercat global- i legislacions de planificació urbanística que no contemplen amb la suficiència adequada, al meu entendre, el fet que l’espai -territori- és un recurs i una infraestructura que hom necessitem per a mantenir la pervivència humana. Des de la població -ciutadania- és massa freqüent, creure que l’economia que s’hi ha de dedicar a aquesta infraestructura, la gestió, ha de ser la mínima o fins i tot conduir cap un model de fiscalitat que la penalitzi. Tot un problema per a la seva pervivència.
Així el conflicte entre els ciutadans rurals i els ciutadans metropolitans, és un fet. Que arrenca amb força des de la meitat del s. XIX i avui encara continua. La democràcia, no hi ajuda gens a rebaixar aquesta tensió. Almenys fins ara. Recordem que tampoc ho varen solucionar les societats agràries antigues. A Catalunya tenim l’exemple, llavors el feudals i els remences varen tenir un conflicte d’armes, (recomano rellegir l’article sobre Verntallat). Altre vegada és allò dels drets i els deures. La legalitat i la legitimitat, ... Complex oi?
Un Pacte, per un nou paradigma necessari.
Aquest és el paradigma que tenim obert avui. -La convivència harmònica del món rural i el món urbà-. Pensem que és un bon moment per ordenar la convivència social d’ambdues parts utilitzant noves eines que ajudin a determinar seguretats jurídiques sòlides que permetin establir un ambient de concòrdia i misericòrdia, suggereixo que es construeixin nous instruments com el de la custòdia del territori, una nova legalitat urbanística, una nova llei de l’agricultura que defensi l’espai agrari de ponent, de llevant, de xaloc i de garbí, perquè mentre la qüestió és fixi en mitigar els efectes de la pressió antròpica amb l’escut de la legislació ambiental, altrament es fa difícil la convivència dels interessos i les necessitats. “El gra petit no arregla el gra gros”.
Les ciències com l’agronomia, la silvicultura, la veterinària, la biologia, les ciències ambientals, l’enginyeria industrial o la planificació territorial, per si soles no ho arreglaran. Caldrà posar-hi enginy, sentit comú, i reconduir els models que fins ara ens han portat a un desgavell cultural que implica un malbaratament de recursos i entorns degradats. És potser el moment de construir el nou paradigma, com va fer el President Francesc Macià el 1931, dibuixant un Regional Plannig per Catalunya. O l’aplicació de nous programes com el que acaba de definir la UE, sobre l’economia circular. És un dir, clar.
Documents UE, sobre economia circular:
Comentaris
“ Caldrà posar-hi enginy, sentit comú, i reconduir els models que fins ara ens han portat a un desgavell cultural que implica un malbaratament de recursos i entorns degradats.”
A molts dirigents els hi cal fer els deures i més que res voler escoltar i entendre els del territori.
Anton Vallvey