No m’atreviria personalment a valorar, perquè no ho sé, les circumstàncies actuals en què es troba el reg del Segarra-Garrigues. Estic segur que des de Catalunya s’està fent tot el possible perquè s’arribi a regar el màxim i, tot i així dins de la legalitat, cosa que és extremadament difícil i dura per als futurs regants i per al País, i per a la riquesa de la plana de Lleida.
Sabem que hi ha dues sentències del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees del 2007, contra el regne d’Espanya, la primera per la manca de superfície dedicada a les ZEPAS (Zonas de especial protecció
n para las aves) en diferents comunitats autònomes; la segona contra l’àrea regable del Segarra-Garrigues per insuficient protecció de les aus. El fet és que de les més de 50.000 ha, que el projecte inicial considerava que es podria regar amb dotació plena de 6.500 m3/ha, les posteriors actuacions entre la DIA del 2002 (Declaració d’Impacte Ambiental), l’Acord de Govern del 2003, l’Acord del 2006 i l’Acord del 2009, l’han deixat en 30.000 ha; és a dir, ha disminuït el 40%. I encara sembla que s’exigeix més.
No parlo de la resta d’àrea de reg, la del reg de suport, de dotació de 1.500 m3/ha, ja que per entendre més clarament el problema, crec que és millor centrar-nos en les 50.000 ha de reg de dotació plena que, a més, és l’autèntica que pot enriquir les comarques, ja que el suport és molt important, però no és més que això, suport. D’aquestes 30.000 ha que en teoria quedaran per regar, hem de dir que pràcticament són les menys adequades de les que teníem en principi, ja que al perdre gran part de la zona del Sió (a la Segarra) i de la zona de Belianes (a l’Urgell), es perdran per la gran producció les terres millors que s’havien programat, les més fondes, les menys trencades, definitivament les més riques.
Una vegada arribats a aquest extrem, vull dir que els països hem de tenir autosuficiència alimentària, necessària sempre, però més en aquesta època plena de conflictes i, a més, en ares de la pròpia sostenibilitat, ja que el trasllat d’aliments suposa una despesa de combustible i, per tant, producció de CO2. Per entendre el paràgraf anterior i la necessitat de regadius a la plana de Lleida, vull aportar dades sobre les hectàrees de reg per cada 1.000 habitants a les diferents autonomies espanyoles: Aragó 364, Andalusia 120, València 67, Catalunya 35 i per últim, Espanya en la seva totalitat 88. És a dir, que l’àrea més desfavorida pensant en les boques a alimentar és la pròpia Catalunya. Una altra dada important és la quantitat d’espais protegits a diferents països en relació amb Catalunya, que té un 30% de la superfície protegida (de moment). Els diferents estats europeus tenen: França: 7,9%, Alemanya: 9,9%, Espanya: 16% i Itàlia: 14,2%
Evidentment que s’han de protegir els hàbitats i les espècies, aus i demés, però s’ha de tenir també sentit de la proporcionalitat i, per un excés de zel, no acabar fent mal a la població, en aquest cas a la humana. Puc donar dades de les aus que viuen i hem de protegir, actualment a les ZEPAS declarades, en relació amb les existents a la resta d’Espanya i, per tant, es podrà entendre millor el tema del sentit de proporcionalitat que deia al paràgraf anterior.
Sisó (Tetrax tetrax)700-1300 mascles a Catalunya (Lleida) i 165.000 mascles al Estat
Ganga (Pterocles alchata)50-60 parelles a Catalunya i 14.830 parelles al Estat
Xurra (P. Orientalis)5-10 parelles a Catalunya i 15.000 parelles al estat
En aquesta mateixa proporció impactant, podríem veure totes les aus a protegir, segons fonts d’una seriosa associació dedicada a l’estudi dels ecosistemes de Lleida. Insisteixo, les aus s’han de protegir, s’han de fer els plans d’usos i gestió per aquesta raó, però es preocupant gravar les possibilitats de reg per a la Plana de Lleida, quan en realitat aquestes espècies no perillen a la península.
El valor del projecte del canal i de les obres secundàries és de sobres conegut, s’ha publicat a la premsa, s’ha explicat a diferents jornades, és de 450 milions d’euros el canal i l’embassament d’Albagés, i de 1000 milions d’euros la xarxa secundària de reg. Aquesta magnífica obra, malauradament influirà ben poc, o molt menys del que s’esperava, en la riquesa de les terres de Lleida, en la seva agricultura, que és la base, però tampoc en les indústries que es crearien, tant en les agroalimentàries com en les altres, en l’augment de la població dels termes municipals que se’n beneficiarien. És a dir, que la possibilitat d’equilibrar Catalunya, tan comentada, una vegada més s’haurà perdut, al menys en part, i la metròpoli continuarà augmentant de població (que emigrarà de l’Àmbit rural) i necessitant aigua per a beure, com l’any passat.
Això que dic és molt important, no es tracta només d’aportar aigua pel reg, la transformació de noves terres ha de ser contemplada en el marc del desenvolupament general dels pobles i orientada a la població (tota) que hi resideix. El regadiu ha de repercutir, d’una manera o altra, en el conjunt d’activitats i habitants del territori; com ja s’han manifestat en aquest sentit persones i institucions preocupades pel desenvolupament general i equilibrat.
Sabem, perquè així s’ha dit, que els pagesos que quedin gravats i que no podran regar com pensaven, seran beneficiats amb compensacions econòmiques. Això podrà solucionar el problema d’un pagès en concret, o de molts, però mai d’unes comarques que deixaran de produir el que esperaven per tenir uns ingressos que no creen riquesa, només ajudaran a viure, allí o en una altra part. Hem de prestar atenció al volum d’aigua, de Hm3 que quedaran alliberats amb la prohibició de regar amb dotació plena una gran part del territori, ja que sempre hi haurà la temptació de desviar-los cap a altres indrets, que promouran més els desequilibris territorials. Hem de pensar en el País en la seva globalitat i fer els impossibles per convèncer que a aquells que no entenen el desenvolupament, encara que actuïn de bona fe.
Francesc Camino Germà
Enginyer Agrònom
Sabem que hi ha dues sentències del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees del 2007, contra el regne d’Espanya, la primera per la manca de superfície dedicada a les ZEPAS (Zonas de especial protecció
n para las aves) en diferents comunitats autònomes; la segona contra l’àrea regable del Segarra-Garrigues per insuficient protecció de les aus. El fet és que de les més de 50.000 ha, que el projecte inicial considerava que es podria regar amb dotació plena de 6.500 m3/ha, les posteriors actuacions entre la DIA del 2002 (Declaració d’Impacte Ambiental), l’Acord de Govern del 2003, l’Acord del 2006 i l’Acord del 2009, l’han deixat en 30.000 ha; és a dir, ha disminuït el 40%. I encara sembla que s’exigeix més.No parlo de la resta d’àrea de reg, la del reg de suport, de dotació de 1.500 m3/ha, ja que per entendre més clarament el problema, crec que és millor centrar-nos en les 50.000 ha de reg de dotació plena que, a més, és l’autèntica que pot enriquir les comarques, ja que el suport és molt important, però no és més que això, suport. D’aquestes 30.000 ha que en teoria quedaran per regar, hem de dir que pràcticament són les menys adequades de les que teníem en principi, ja que al perdre gran part de la zona del Sió (a la Segarra) i de la zona de Belianes (a l’Urgell), es perdran per la gran producció les terres millors que s’havien programat, les més fondes, les menys trencades, definitivament les més riques.
Una vegada arribats a aquest extrem, vull dir que els països hem de tenir autosuficiència alimentària, necessària sempre, però més en aquesta època plena de conflictes i, a més, en ares de la pròpia sostenibilitat, ja que el trasllat d’aliments suposa una despesa de combustible i, per tant, producció de CO2. Per entendre el paràgraf anterior i la necessitat de regadius a la plana de Lleida, vull aportar dades sobre les hectàrees de reg per cada 1.000 habitants a les diferents autonomies espanyoles: Aragó 364, Andalusia 120, València 67, Catalunya 35 i per últim, Espanya en la seva totalitat 88. És a dir, que l’àrea més desfavorida pensant en les boques a alimentar és la pròpia Catalunya. Una altra dada important és la quantitat d’espais protegits a diferents països en relació amb Catalunya, que té un 30% de la superfície protegida (de moment). Els diferents estats europeus tenen: França: 7,9%, Alemanya: 9,9%, Espanya: 16% i Itàlia: 14,2%
Evidentment que s’han de protegir els hàbitats i les espècies, aus i demés, però s’ha de tenir també sentit de la proporcionalitat i, per un excés de zel, no acabar fent mal a la població, en aquest cas a la humana. Puc donar dades de les aus que viuen i hem de protegir, actualment a les ZEPAS declarades, en relació amb les existents a la resta d’Espanya i, per tant, es podrà entendre millor el tema del sentit de proporcionalitat que deia al paràgraf anterior.
Sisó (Tetrax tetrax)700-1300 mascles a Catalunya (Lleida) i 165.000 mascles al Estat
Ganga (Pterocles alchata)50-60 parelles a Catalunya i 14.830 parelles al Estat
Xurra (P. Orientalis)5-10 parelles a Catalunya i 15.000 parelles al estat
En aquesta mateixa proporció impactant, podríem veure totes les aus a protegir, segons fonts d’una seriosa associació dedicada a l’estudi dels ecosistemes de Lleida. Insisteixo, les aus s’han de protegir, s’han de fer els plans d’usos i gestió per aquesta raó, però es preocupant gravar les possibilitats de reg per a la Plana de Lleida, quan en realitat aquestes espècies no perillen a la península.
El valor del projecte del canal i de les obres secundàries és de sobres conegut, s’ha publicat a la premsa, s’ha explicat a diferents jornades, és de 450 milions d’euros el canal i l’embassament d’Albagés, i de 1000 milions d’euros la xarxa secundària de reg. Aquesta magnífica obra, malauradament influirà ben poc, o molt menys del que s’esperava, en la riquesa de les terres de Lleida, en la seva agricultura, que és la base, però tampoc en les indústries que es crearien, tant en les agroalimentàries com en les altres, en l’augment de la població dels termes municipals que se’n beneficiarien. És a dir, que la possibilitat d’equilibrar Catalunya, tan comentada, una vegada més s’haurà perdut, al menys en part, i la metròpoli continuarà augmentant de població (que emigrarà de l’Àmbit rural) i necessitant aigua per a beure, com l’any passat.
Això que dic és molt important, no es tracta només d’aportar aigua pel reg, la transformació de noves terres ha de ser contemplada en el marc del desenvolupament general dels pobles i orientada a la població (tota) que hi resideix. El regadiu ha de repercutir, d’una manera o altra, en el conjunt d’activitats i habitants del territori; com ja s’han manifestat en aquest sentit persones i institucions preocupades pel desenvolupament general i equilibrat.
Sabem, perquè així s’ha dit, que els pagesos que quedin gravats i que no podran regar com pensaven, seran beneficiats amb compensacions econòmiques. Això podrà solucionar el problema d’un pagès en concret, o de molts, però mai d’unes comarques que deixaran de produir el que esperaven per tenir uns ingressos que no creen riquesa, només ajudaran a viure, allí o en una altra part. Hem de prestar atenció al volum d’aigua, de Hm3 que quedaran alliberats amb la prohibició de regar amb dotació plena una gran part del territori, ja que sempre hi haurà la temptació de desviar-los cap a altres indrets, que promouran més els desequilibris territorials. Hem de pensar en el País en la seva globalitat i fer els impossibles per convèncer que a aquells que no entenen el desenvolupament, encara que actuïn de bona fe.
Francesc Camino Germà
Enginyer Agrònom
Comentaris